Malgrat les aparences, l’home que dirigia el vehicle no s’havia fet mal al cap. Avançavem, sí, pero no ho feiem pas en autobús. Anavem asseguts en una cabina que, és cert, semblava un autobús... Però, l’efecte del trasllat, ras de terra, era degut a una via estreta, solcada a cinc metres de profunditat, per sota de la calçada, per on es movia el gran elefant, balancejant el seu cos, modestament tranquil, a un compàs percutiu, marcat per l’orgullòs conductor, que deixava bocabadats a tots els ciutadants, amb aquell turbant de funcionari atrevit.

De todos es sabido lo accidentado del trayecto del Monte Carmelo al mercado. La peor parte, la más intrincada, es ese tramo por el que uno debe avanzar, a pie, una vez pagado el billete, hasta un lugar seguro. Lo que sea, una barra a la que sujetarse, una asa sin dueño, un brazo amable o, por supuesto, un codiciado asiento abandonado... La sensación no es exactamente de caída libre... A la fuerte pendiente hay que sumar el temblor provocado por el adoquinado, la fuerza centrífuga en las curvas pronunciadas y las variantes dadas por el carácter intrépido e inconsciente del conductor. Los pasajeros que se quedan en tierra de nadie, se barajan como naipes de un lado a otro del autobús, antes de repartirse por las paradas de destinto. Si hay suerte, saldremos de ahí con todos los huesos puestos, que no ajustados, porque ya hay estudios que demuestran que de experiencias como esta se resiente uno toda la vida.
A partir del viaducto, la carrera se suaviza. Los supervivientes podemos sentirnos orgullosos de haber participado en este escepcional récord de velocidad.
Los adultos recuperan el habla más allá de las oraciones y los insultos.
Una niña sentada en el regazo de su madre, despierta de un viaje introspectivo... Con las sacudidas había dado rienda suelta a la imaginación pero, de tal manera que, se ha desbordado toda por la calle.

Sobre el mític autobús desaparegut de la línia 25 de Barcelona, “Carmel-Gràcia”

Anem asseguts en el seient d’un transport públic desconcertant.
Els passatgers ens deslloriguem les vèrtebres, sacsejats, trasvalsats degut al moviment contundent provocat per la tracció animal.
Tots nosaltres dissimulem. Fem veure o volem creure que és un bus normal. Ens hem pentinat, ens hem mudat abans de pujar-hi, com si el vehícle hagués de desplaçar-se suaument, sobre rodes, carrer avall, fins a la feina, com sabem que fan els autobusos d’altres barris de la ciutat.
A mig camí, sempre hi ha algú que murmura que això no es pot aguantar, que això no ho veuràs pas a la zona alta i que quina vergonya.
També hi ha qui aprofita per intentar escurar les butxaques dels altres. Però són històries que sempre acaben malament. Massa moviment i massa intimitat.
En les curves ens preparem per aturar a les àvies que no tenen temps d’arribar als seients reservats per als qui ho necessiten de debò. Val a dir, que alguna vegada, també ens han caigut els vellets ben asseguts. Sort que el vehicle és prou ple de gent com perquè costi tocar el terra de cop. Tot això que s’estalvien.
Tampoc no tenim aire acondicionat.